Pròleg d'Eloqüències

Pròleg del llibre Eloqüències
LA PARADOJA

La mirada que dirigimos a los objetos, a las relaciones entre ellos, a la relación que mantienen con nosotros y la que mantenemos entre nosotros mismos se va desafilando con el contacto diario, va perdiendo agudeza y acaba siendo tan superficial que ya no sabemos ver la riqueza del entorno, de los objetos y las personas y la riqueza de las relaciones que establecen.Entonces surge el poeta de detrás de la cortina y nos muestra la figura que hay “entre” los objetos, nos muestra el negativo y nos hace ver que aquí mismo, en nuestra rutina cotidiana, hay otro mundo inobservado, y la realidad vuelve a ganar intensidad, color, y nos parece toda nueva, como acabada de desempaquetar.Pero el poeta insiste y nos muestra no solamente la parte que acostumbra a permanecer invisible porque mantenemos la atención en la figura y no en el fondo, sino que además nos enseña el diálogo que las figuras establecen entre ellas y de esta manera nos damos cuenta de que hay más cosas entre el cielo y la tierra de las que habíamos soñado. Nos damos cuenta de que estamos aprendiendo a mirar de otra manera, que aprendemos a ver la rica complejidad de nuestro entorno, la curiosa fantasía de las cosas en relación, de los objetos en contacto, la diversión de la paradoja, la sonrisa de la vida cotidiana.Sin estridencias, sin despropósitos, con unas pocas imágenes en contacto, el poeta nos muestra otra mirada posible sobre nuestro entorno aparentemente más que conocido, pero que es, en definitiva, una fuente inagotable de sorpresas, de ingenio y de jocosidad.Y finalmente estamos nosotros, con nuestra mirada, nuestra actividad, nuestras relaciones, nuestros contactos. Nosotros como sujetos y como objetos, como intérpretes y como espectadores, como poetas y como personajes, como figuras de un juego cósmico y como jugadores que ríen y que compiten con toda la seriedad, como si todo ello fuera serio.Es entonces cuando vemos que la realidad, aparentemente tan ajena, la hacemos nosotros. Nos damos cuenta de que nuestra mirada es la realidad.

MIQUEL TUNEU



La paradoxa

La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen.Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar.Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana.Sense estridències, sense estirabots, amb unes poques imatges en contacte, el poeta ens mostra una altra mirada possible sobre el nostre entorn, aparentment més que conegut, però que és, en definitiva, una font inesgotable de sorpreses, d'enginy i de jocositat.I finalment hi som nosaltres, amb la nostra mirada, la nostra activitat, les nostres relacions, els nostres contactes. Nosaltres, com a subjectes i com a objectes, com a intèrprets i com a espectadors, com a poetes i com a personatges, com a figures d'un joc còsmic i com a jugadors que riuen i que competeixen amb tota la seriositat, com si tot plegat fos seriós.Aleshores veiem que la realitat, aparentment tan aliena, la fem nosaltres. Ens adonem que la nostra mirada és la realitat.

MIQUEL TUNEU



THE PARADOX

Our perception of objects, their interrelations, their relationship with us, and our own interrelations gradually fades with daily contact, losing its sharp resolution and finally becoming so superficial that we are no longer able to perceive the richness of our surroundings, objects or people or the richness of relations that are forged.Then the poet emerges from behind the curtain, showing us the figure “amid” those objects, showing us the negative, and making us realize that right here, in everyday routine, another unobserved world lies concealed. And once again reality regains its intensity and colour, and everything seems new and newly unwrapped to us.The poet persists, however. Not only does he show us the normally invisible part so that our attention remains focused on the figure and not the background, but also the dialogue that emerges among the figures. In this way we realize that there are more things between the sky and the earth than we had ever dreamt of. And we realize that we are learning a new form of perception, that we are learning to see the rich complexity of our surroundings, the strange fantasy of interrelated things and linked objects, the entertaining side to a paradox, the fun of everyday life.With no sense of garishness or incongruency but, instead, with a few linked images, the poet shows us another potential way of looking at our more than familiar surroundings: in short, a way that is an endless source of surprises, ingenuity and entertainment.And, in the end, there we are too, with our perceptions, our activities, our relations and our links: as subjects, objects, actors, spectators, poets, characters, figures in a cosmic game, players who laugh and who compete with total seriousness, as if everything were serious.Then we understand that it is we who create that so apparently alien reality. We realize that our perception is reality.


LA PARADOXA

La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen.
Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar. Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana.

MIQUEL TUNEU