PRESENTACIÓ DE CARME RUBIO A LA LLIBRERIA LA TRALLA

Toni Prat
Eloqüències
Tabelaria edicions. Barcelona, 2008.


Ens trobem aquí per presentar un llibre que no és un llibre convencional, ja que no pertany ni a la novel•la, ni al teatre ni a qualsevol dels altres gèneres literaris. El primer que el caracteritza és que no hi ha paraula escrita, o en tot cas n’hi ha molt poca, i només aquest tret ja el fa força diferent de la major part dels llibres que es publiquen. Eloqüències pertany al que anomenem la poesia visual. El cas és que això de la poesia visual no ens ve pas de nou, perquè s’insereix dins un corrent conegut i que a Catalunya compta amb una persona singular que l’ha conreat. En el nostre país tenim l’obra de Joan Brossa, que va ser figura destacada d’aquest àmbit, tot un mestre. Gairebé es podria dir que bona part del que sabem d’aquest mitjà d’expressió, que Brossa va transformar en un art, l’hem après de les seves obres. Amb l’obra de Joan Brossa, l’entorn minoritari que de sempre ha caracteritzat la poesia s’eixampla i gràcies a ell la poesia visual arriba a un públic no especialitzat que la valora i la identifica. A més a més, Joan Brossa va saber crear un estil personal, per això només cal que ens trobem amb la vocal A, i en general amb totes les vocals, perquè sapiguem identificar la mà del poeta. A partir d’aquest llenguatge tan nou, difícil i genèric, en Joan Brossa va saber fer-se un estil propi i alhora el va fer entenedor i accessible.

Podíem pensar que una figura tan significativa com la de Joan Brossa donaria peu a la creació de tota una escola i que aviat apareixerien seguidors d’aquest mitjà d’expressió, però la veritat és que aquest heretatge ha estat més aviat escàs, i que ara per ara, tot i que hi hagi alguns artistes que s’hi dediquin, aquesta especialitat no arriba a sortir d’unes àrees restringides i els artistes són, en general, poc coneguts.

El que vull deixar clar parlant de Joan Brossa és que Eloqüències no surt sense arrels, no ha nascut per generació espontània, com un bolet, al contrari, pot encabir-se amb ple dret dins d’una tradició, recent, però tradició a la fi. Aquest llibre, doncs, l’ubiquem dins l’estela originada per Joan Brossa, i per corroborar aquesta afirmació, hi ha el fet que serveix d’aval, que l’edició del llibre ha estat recomanada per la Fundació Joan Brossa.

En segon lloc, voldria parlar una mica de la poesia visual, perquè aquest art té uns trets que m’agradaria comentar. La poesia visual no treballa directament amb la matèria, com fa en Toni Prat quan es dedica a l’escultura, per exemple, sinó amb la imatge de l’objecte, amb el símbol, és a dir, amb un llenguatge: Això és una poma, però no ens podem pas menjar aquesta poma. Sí que tenim la fidelitat i el rigor de la fotografia i, alhora, també la incertesa de la fotografia. El que no hi ha és la paraula, com hem dit. I aquesta mancança fa que recordem tots aquells poetes que ens parlen del desgast del llenguatge, de la impossibilitat del diàleg, de la negació de la comunicació. Aquest no és el punt de vista d’aquest volum, com veurem, sinó que el que es proposa aquí és una multiplicitat de possibilitats de diàleg i d’interpretacions. El llibre funciona a partir d’imatges elaborades i el que pretén és, precisament, la comunicació per damunt de tot, com diu Toni Prat a la presentació del llibre. Les imatges cerquen la complicitat del lector: l’autor, Toni Prat, proposa una nova mirada damunt la realitat,- aquesta idea de la nova mirada és la que desenvolupa Miquel Toneu en el pròleg, molt interessant, del llibre-, però aquesta nova mirada ha ser secundada pels lectors i sense aquesta col•laboració no hi ha poesia ni creació. El joc consisteix en què no n’hi ha una, sinó moltes interpretacions i solucions possibles al petit enigma que planteja cada imatge.

Una altra característica d’aquests poemes visuals és que amb la imatge s’ha exercit una determinada transformació, però no massa. Els canvis són subtils els podríem qualificar de lleus, perquè el que es cerca és una mena d’experiment acrobàtic de la imaginació, com una espècie de salt al buit que sigui capaç d’encendre la guspira, el punt de llum que prengui la idea. Visualment vindria ser com allò que apareixia en els acudits antics o en els còmics, on, quan al personatge se li acudia una idea, es podia veure una bombeta que se li encenia al cap. Això és el que es pretén amb els poemes visuals, que la bombeta s’encengui al cap dels lectors quan hagin trobat un sentit ocult a la imatge, quan tinguin una interpretació nova i tal vegada sorprenent.

En aquest sentit, cal dir que el lector de poesia visual ha de ser molt lliure, no ha de sentir-se limitat per cap mena de barrera, haurà de tenir l’actitud de cercar un codi nou i, també, se li demana una mica de sentit de l’humor. De fet, no es pot entendre la poesia visual, ni tampoc moltes de les coses importants de la nostra vida, sense sentit de l’humor. Gràcies a la ironia, al humor, que porta un distanciament dels fets podem somriure, ara bé em refereixo al somriure intel•ligent que ens fa persones, no al riure’s dels altres, sinó especialment a la capacitat de riure de nosaltres mateixos. L’humor és l’ingredient que ens permet relativitzar-ho tot. No hi ha millor vacuna que el sentit de l’humor contra la impertinència de creure’ns especialment importants i també és un element eficaç per dessacralitzar qualsevol tema, per treure transcendència a la realitat i per alleugerar les coses d’una seriositat. Tot això em sembla que és molt important: no mistificar no sacralitzar, treure transcendència i fer perdre seriositat. No és per casualitat que l’humor va trigar a aparèixer a l’art, però un cop dins afavoreix que l’art esdevingui simplement un joc, i tots sabem com és d’important per a la naturalesa humana el joc, fonamental durant la infantesa, i sobretot també perquè, sovint, hem de saber fer-nos com infants per ser més persones. Per tot això, vull dir que la poesia visual ens convida a espolsar-nos la pols i a despertar una sensibilitat que sovint tenim adormida, inactiva i en regressió, com passa amb tot allò que no s’utilitza massa.

Passem a veure la poesia visual de Toni Prat, tots aquests elements dels quals els he parlat els trobem en la seva poesia. El primer que podem veure és que les coses no són el que semblen a primera vista, sinó que les imatges ens fan submergir dins un món nou. Hi ha qüestions recurrents i que veiem que el preocupen: el contrast entre l’aparença i la realitat, per exemple. Aquest és un gran tema que va capficar a la gent d’altres èpoques, com ara durant el barroc, quan va ser un tema obsessiu, és un tema universal i que sempre torna, perquè sempre ha preocupat a l’ésser humà: a què li donem més importància a l’embolcall o al contingut? al disseny o al que hi ha dins? Si ens centrem amb el disseny ja veiem que és una qüestió molt actual. Un altre tema significatiu és l’art, per ell mateix. De fet, els artistes sempre l’han fet un objecte especial de la seva atenció. En aquests poemes visuals, es pot percebre una crítica a la comercialització excessiva de l’art, a la poca rendibilitat d’alguns dissenys actuals... El pas del temps, un altre dels grans temes de l’art i de la literatura, per això no per casualitat apareix sovint la imatge del rellotge de sorra. L’atracció de sexes i de contraris, la inutilitat última de la violència, la lluita entre la màquina i la natura, la confrontació entre el vell i el nou, l’alienació de la vida urbana, la falsedat de molts plantejaments...

Aquests i molts temes més es troben en aquest volum que és eloqüent i que ens parla sense paraules. Ja per acabar, vull dir que celebrem enormement aquesta opera prima, que no ho sembla, perquè surt plena de contingut i de consistència. Desitgem que tingui continuïtat, que l’autor agafi seguretat i aprofundeixi en els temes, que treballi a fons molts aspectes diferents d’una mateixa qüestió, que doni unitat i intenció a les seves obres, en fi, que aquesta obra sigui l’inici d’una trajectòria que desitgem molt fructífera.

Carme Rubio 14-03-08